#trinxat - Avançar per no recular – Jordi Pujol
989
post-template-default,single,single-post,postid-989,single-format-standard,ajax_updown_fade,page_not_loaded

Avançar per no recular – Jordi Pujol

#trinxat, presa 45 amb MH Sr Jordi Pujol
foto d'Hildebrand Salvat

foto d’Hildebrand Salvat

 

El #trinxat amb M.H. President Sr. Jordi Pujol és un agraïment als #trinxat-residents que ens han acompanyat i recolzat durant molts sopars, per això hi havia tants… Agustí López, Ana Tarragona, Artur Miró, Bernadette Farriol, Enric Queralt, Ernest Benach, Hildebrand Salvat, Jaume Amat, Jaume Batista, Joan Castillo, Josep M. Ganyet, Lluis Palleja, Lluís Queralt, Mar Camacho, Marc Arza, Ricard Castellet, Xavier Fähndrich, Xavier Menduiña i Xavier Plana. Com a #trinxat-convidats teníem a Albert Roca ceador de mobles, Carol Huesa de Vicens Vives, Jordi Salvat de Salvat Comunicació, Lluis Gibert d’Advocat Reus, Mireia Macià de e-urek, Montse Torrents de Fundació URV, Noemí Nieto de l’Hospital PIUS Valls, Núria Anguera arquitecta i Pepe Jofré de Laboratori Serra Pàmies.

La xerrada del M.H. President Sr. Jordi Pujol començà així: “Des de la meva perspectiva personal, des de l’any 2000, els “tres territoris” des del punt de vista col·lectiu on jo volia contribuir (els meus ideals) han entrat en crisi”.

Estan en perill… Europa, Espanya, Catalunya. I d’aquesta situació, en pot sortir una millora o no.

Europa, Espanya, Catalunya… en perill

Està en crisi Europa. Pujol es declara una “europeista convençut” per formació catalanista a casa, per formació alemanya a l’Escola Alemanya i per formació francesa a l’Institut Francès, i també per interès i per història. Més endavant també es confessarà “europeista frenètic” i citarà W. Churchill (“Els europeus que hem fet una guerra, ara l’únic que hem de fer és la unitat”) i també “europeista utòpic”, conscient que Europa no serien ens EEUU, però…

Està en crisi Espanya. I en concret, l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Pujol defensa la feina feta per la seva generació en el redreçament de Catalunya en un marc espanyol reformat. Traça una línia de continuïtat, clarament identificada amb la seva trajectòria política personal: la que s’inicia en els anys 50 i 60 Catalunya quan estava poc defensada, ensopida, trista, desanimada… i es perllonga fins al final del pactisme amb els governs espanyols. Una estratègia que no deixava satisfet ningú, però que ha significat avanços significatius en molts àmbits competencials. Un fruit d’aquesta feina feta – diu el president- és el fet que tenim un dels millors sistemes sanitaris del món.

Catalunya està en crisi, en perill. És evident la importància del finançament, entès com a instrument de govern i de supervivència institucional, però encara és més important el perill que representa la Llei Wert per a Catalunya. Pujol és categòric i adopta un to transcendental: “És el màxim enemic, perquè si la recuperació lingüística i cultural no va bé, no serem sobirans”.

El president Pujol acaba dient: “Calia una actitud positiva cap a l’evolució política d’Espanya, però això ja no funciona”. A partir de l’any 2000, ni Catalunya, ni Espanya, ni Europa no funcionen bé.

Espanya ja no en sap

Jordi Pujol compara la situació espanyola amb l’evolució històrica d’Itàlia. És quan Europa es sorprèn amb “il miraccolo” italià de la postguerra. Quan el país  passa en 20-30 anys de ser un Estat amb passat feixista, poc madur democràticament i amb un territori destruït el 1945, a ser un model de referència en indústria, exportacions i cultura. El 1975, Europa tampoc no dóna cinc cèntims per Espanya i, en canvi, aquest país se’n surt malgrat tenir una tradició de dictadures, malgrat haver sorgit d’una guerra civil terrible i malgrat tenir una consciència conservadora reaccionària, i aconsegueix fer una transició, enriquir-se (massa i malament) i crear un Estat del benestar.

En ambdós casos, tot funciona un cert temps. Itàlia deixa de ser un model en els anys 80 i ara el que funciona són algunes regions com  Llombardia, Piemont i Venetto… Espanya també deixa de ser referent cap al 2000′ fins al 2007 a tot estirar. Després del “boom” immobiliari, Espanya ja no en sap.

A la crisi econòmica, cal afegir una crisi institucional molt profunda. Ho reflecteixen les enquestes del CIS quan les úniques institucions que assoleixen un 5 en l’escala de confiança són l’exèrcit, la policia i la guàrdia civil. No “aproven”: l’església, els partits, els sindicats, el Banc d’Espanya, el Tribunal Constitucional, les Comunitats Autònomes…

Europa, model de vida

Durao Barroso, en el moment de firmar el Tractat de Lisboa, va dir que Europa seria la primera potència tecnològica del món, i no ha estat així. La Unió Europea està en crisi. Perdem demografia, perdem potència econòmica, mentre altres  espais estan experimentant un auge, com Àfrica, Xina… Per això necessitem avançar o retrocedirem. Necessitem més unitat política i més unitat econòmica-financera. Aquest és el camí, perquè sinó serà com abans, quan Europa patia una guerra cada 20 anys. Per al president, el punt feble de la UE és França, ja que Europa només va bé quan França i Alemanya van junts. I per a nosaltres és important que s’entenguin ja que som europeus i per a nosaltres és el nostre projecte polític, social i cultural.

Pujol defineix Europa com a un model de vida al món. Xina,  Japó, Brasil, etc. volen ser europeus. Tret dels EUA, la resta del món vol ser “Europa”.  Nosaltres, els catalans, estem molt bé -diu Pujol- perquè mai no havíem em anat tant lluny, però estem en perill perquè tampoc no havíem estat en una situació de tant risc…

Cal que ens fem valdre

Sí, Europa és el nostre referent. I cal que ens organitzem per fer-nos valdre, afirma el president. No hem d’esperar que des d’Europa ens diguin que podem fer el pas. Tinc la seguretat que no ens deixaran fora. Però el que compta és el que farem nosaltres: “No podem fer marxa enrere, amb voluntat de resistència i sense renunciar a l’aposta abans d’haver començat”.

Hem d’anar a buscar Europa, no esperar-la. Perquè té uns actius molt importants, com la pau, el model social i l’exercici de la democràcia, els quals reclamem també com a nostres.

Els lideratges són el que són

Per a Jordi Pujol no hi ha una crisi de lideratge en els “tres territoris”, contràriament a l’apreciació d’alguns contertulis del #trinxat. “Els lideratges són els que són”, diu el president. Ara, en el cas de Catalunya i, concretament, en el cas del “procés” tenim el lideratge d’Artur Mas. I el que toca ara és que aquest lideratge no es fragmenti massa i sigui efectiu. Si no hi ha un lideratge clar, no ens en sortirem, afirma. Cal transmetre una imatge d’unitat, especialment davant d’Europa. Hem aconseguit que Europa que ens miri i que, en el cas que Espanya no vulgui negociar, potser acabi  assumint un paper més actiu que el d’ara.

En tot cas, no podem fer marxa enrere, fins que “guanyem”, portant el procés sempre més enllà, amb fermesa, sense violència i amb pulcritud democràtica.

Anem pas a pas, sense voler resoldre-ho tot de cop. De moment, cal que aconseguim fer la consulta, després veurem que s’ha de votar, i guanyem-la! No busquem “seguretats”, no demanem “seguretats” al nostre país. Al contrari, és el país que ens demana a tots “persistència”, sentencia el president.

Fem el que toca en cada noment, diu. És més fàcil omplir el carrer de sobiranistes que omplir les urnes de vots sobiranistes. A Europa, té més efecte una urna plena de vots que un carrer ple de manifestants, afirma. I remata: “Tu vota independentista i després ja veurem com ho negociem això”.

La tercera via és el camí del desànim

El president pujol ens diu: “no crec en la tercera via”.  Reconeix que ell era pro-tercera via, que és fruit d’una antiga tradició catalanista. Una tradició que ell situa en el segle XVIII, en el cos doctrinal de la política econòmica catalana establert per Feliu de la Penya sota el regnat de Carles III: un pacte amb la Corona basat en el respecte de les constitucions catalanes i en el suport a la política econòmica i comercial catalanes.

Ell va ser -amb Miquel Roca i els socialistes- el defensor d’aquesta via. Però, reconeix que avui “això no va”. La tercera via és el camí del desànim, dels que pensen “encara salvarem alguna cosa”, però perquè això sigui cert i no sigui un engany cal que abans hi hagi una gran majoria que voti independència i que no fem el ridícul. El president diu que ens cal un 55-60 % de vots favorables, sinó no tindrem força per negociar. Si es guanya- conclou- Espanya haurà de fer un moviment. Per això no vol que votem…

Sobre l'autor

Deixa una resposta

Categoríes

#Barcelona #Girona #trinxat bon estiu bon trinxat catalunya Catalunya Ràdio Comunicació cuina cultura Descobrir Catalunya educació esade ESCACC espiritualitat Everest final Frederic Ximeno Fundació Bofill Genís Roca innovació Jaume Gomà Jorge Wagensberg Jose Antonio Donaire Laura Borràs lideratge Macníficos música passió periodisme política Ramon Viñas Reus sapiens SegundaMano trinxatdeluxe turisme UNESCO URV Vicens Vives

Arxius