#trinxat - Em poso a escriure i escric – Sílvia Soler
1861
post-template-default,single,single-post,postid-1861,single-format-standard,ajax_updown_fade,page_not_loaded

Em poso a escriure i escric – Sílvia Soler

#trinxat amb Sílvia Soler

Aquest dijous #gras 4 de febrer hem tingut #trinxat #literari amb molts dels participants que curiosament són enginyers, metges i tècnics. Sílvia Soler és presentada com a periodista de formació però escriptora de professió. Segur que si a la seva època hi haguessin hagut els estudis literaris que hi ha en l’actualitat, no hagués estudiat ciències de la comunicació. Tampoc no volia estudiar carreres com filologia ja que la única sortida era l’ensenyança i d’això ja en tenia molts a casa, tot sabent, a més, el pa que s’hi donava. El que també ens queda clar amb la seva presentació és que la wikipedia està poc actualitzada pel que fa la seva trajectòria. Tampoc altres biografies no acaben d’estar ben afinades i per això la Silvia comença explicant que ni va néixer a Paris, n’hi va néixer el 1942. Filla de Figueres i d’una saga d’empordanesos passà una infància rondant per Catalunya com Olot, Calella de la Costa i més tard Badalona on tota la família hi fa arrels i on s’hi queda a viure fins avui.

La seva vida actual és bastant ordenada escrivint, fent esport i treballant dilluns a la tribu de Catalunya Radio, divendres al Divendres de Tv3 i el cap de setmana (tot i que l’article el presenta sempre abans de dimecres) en la seva columna a l’Ara. La combinació de tot és el que li permet combinar la sociabilitat (periodisme) amb el treball en solitari (escriure) i també li permet anar tirant.

Na Sílvia va començar treballant a Ràdio Badalona i d’allà va fer el salt a Catalunya Ràdio on va portar la secció de política. Va estar uns anys cobrint els viatges de l’exmolt Honorable Jordi Pujol. L’anar amunt i avall i l’estar a primera línia l’estressava molt i per aquest motiu va demanar el trasllat a la secció de cultura, on va poder fer programes com estimada Rodoreda o Diccionari Dalinià.

Va participar en el llibre dedicat a la Rambla Ramblejar el qual va ser escrit a múltiples mans tot i que ella, com a cap del projecte, li va portar molta feina per quadrar-ho tot.

La literatura requeria d’un esforç important i no es veia compensada ni econòmicament ni veia que tampoc generés moltes ventes. Per això va arribar un moment que va dir prou, va demanar una excedència i es va concentrar en escriure. L’aposta era arriscada però de seguida va comprovar que havia valgut la pena quan rep el premi Prudenci Bertrana amb la novel·la Petons de diumenge. Més endavant escriu el 39+1, llibre que és tot un èxit editorial i que la situa com a Escriptora en majúscules. En ell explica el que li està passant però enlloc de fer-ho d’una manera angoixada (com ho està vivint) ho fa de manera divertida i amb humor.

La novel·la L’estiu que comença rep el 2013 el premi Ramon Llull cosa que la consolida definitivament com a escriptora catalana de referència.

La Silvia es defineix com a escriptora intuïtiva. Ella comença una novel·la i no sap ni quants capítols tindrà ni com acabarà. Tan sols es posa com a fil conductor, per exemple, el parlar sobre l’amistat de llarg recorregut, la vocació artística, etc. Això fa que a vegades entri en un cul de sac, hagi de fer marxa enrere i acabi tirant algunes desenes de pàgines a la paperera de l’ordinador. Com deia Natalia Ginzburg “en literatura no es pot estalviar”.

Algun cop se l’ha titllat de fer una escriptura budista ja que els seus personatges són tendres però és que els seus referents, és a dir en la seva vida, tampoc ha conegut gent malvada.

La Silvia també ens parla de les traduccions. Les més qüestionades sempre són aquelles que coneixes la llengua perquè sempre hi ha paraules o frases opinables i que donen peu a llargues discussions amb el traductor. En un cas ella va voler autotraduir-se i d’aleshores ençà va decidir que no ho faria mai més; va tenir massa temptacions de canviar massa coses i no ser fidel a l’original. Un traductor no se li passaria mai pel cap això perquè ja sap que ha de ser fidel a l’obra.

Bé, i xerra que xerraràs que el sopar va avançant, servit el trinxat, postres i cafès, els diàlegs s’encadenen amb la sensació que els minuts passen com segons. Arriba el moment de cloure el trinxat per marxar tots satisfets i contents de la vetllada. Avui hem après com treballa i què pensa una escriptora que ha aconseguit fer de la seva passió una professió.

Sobre l'autor

Deixa una resposta

Categoríes

Twitter

#Barcelona #Girona #trinxat bon estiu bon trinxat catalunya Catalunya Ràdio Comunicació cuina cultura Descobrir Catalunya educació esade ESCACC espiritualitat Everest final Frederic Ximeno Fundació Bofill Genís Roca innovació Jaume Gomà Jorge Wagensberg Jose Antonio Donaire Laura Borràs lideratge Macníficos música passió periodisme política Ramon Viñas Reus sapiens SegundaMano trinxatdeluxe turisme UNESCO URV Vicens Vives

Arxius