#trinxat - He aconseguit anar on volia, però no on necessitava – Eugenio Moliní
17
post-template-default,single,single-post,postid-17,single-format-gallery,ajax_updown_fade,page_not_loaded

He aconseguit anar on volia, però no on necessitava – Eugenio Moliní

La conversa amb Eugenio Moliní va ser una de les més intenses que els membres del #trinxat recordem de les 23 sessions viscudes. En aquesta ocasió teníem com a sospitosos habituals de l’equip de #trinxat-residents teníem a Agustí López, Ana Tarragona, Bernadette Farriol, Ernest Benach, Hildebrand Salvat, Jaume Batista, Lluís Pallejà, Mar Camacho, Marc Arza, Xavier Fähndrich, Xavier Menduiña i Xavier Plana. Com a #trinxat-convidats cares conegudes i, com és habitual, algunes cares noves: Ángel Pérez de Raonia, Ángels Orduña de Building Connections, Artur Miró de Develop Index Ambiental, Enric Queralt de FITA10, Ferran Colàs de la URV, Isidre Solé de gnomon, Jaume Amat de Bioemprèn, Joan Carles Naya de Estivill Consultors, Joan Castillo de e-urek, Jordi Salvadó Rius mestre i músic, Sita Serradell de Concentrados Pallejà.

Com dèiem, una sessió intensa. Intensa per la sinceritat del ponent. Intensa pes la contundència de les afirmacions expressades. Intensa per l’impacte en els presents a taula. Intensa, fins i tot, en els silencis…

Les raons de tanta “intensitat” són diverses. Eugenio Moliní va captivar l’audiència implicant-la en un viatge de constant anada i tornada entre la seva experiència personal i la seva trajectòria professional. Un viatge narrat sense afegits innecessaris, amb moments de gran clarividència i seguretat, breus moments de sotsobra, i també grans reptes personals de futur.

Podríem dir que la conversa de l’Eugenio va ser el relat d’un viatger. L’Eugenio està en un moment personal en el qual necessita remuntar al passat per explicar el present i per preparar el futur. I en aquest viatge, amb constants anades i tornades a episodis viscuts, descobrim un interessant personatge implicat en una autoreflexió molt personal i a l’hora professional, de la qual ja en va treient les primeres conclusions, com per exemple que en la vida, com ell mateix afirma,“ha aconseguit anar on volia, però no on necessitava”…

La conversa amb Eugenio Moliní va fer girs i més girs, ara seguint el seu propi guió, ara saltant cap els temes suggerits per les preguntes dels assistents…  I a l’hora de reproduir-la aquí, es presenten diferents maneres de resumir-la. Cap d’elles millor que una altra, però totes necessàries per posar-hi ordre i poder reviure el moment. En triem una on el fil conductor que sembla més adient utilitzar és la reflexió sobre el paper de l’individu versus el sistema, entès com l’entorn o el medi en què es desenvolupa una persona: la família, l’organització o la societat. El relat de l’Eugenio Moliní, farcit d’exemples i moments transcendentals de la seva vida, va seguir una línia invisible dibuixada a través de la seva línia de vida i per les diferents maneres d’enfocar la gestió del canvi a través de la interacció entre l’individu i el sistema.

L’estranger

De fet, lEugenio va començar la seva intervenció presentant-se com un “guiri”. Així es veu i així se sent a tot arreu on va. Confessa no prestar atenció a les persones i que malgrat estar molt temps en un país o treballant en una organització és capaç (o incapaç) de retenir la majoria dels noms amb qui es relaciona. I tot apunta que aquest ha estat el seu gran trumfo i, a la vegada, el seu principal handicap professional tenint en compte el desenvolupament de la vetllada.

L’individu contra el món

Per a l’Eugenio Moliní, l’individu té poder per prendre les seves pròpies decisions però, a la vegada, està terriblement condicionat pel sistema al qual “pertany” i en el qual es mou. Davant d’aquesta paradoxa, la primera etapa del viatge de l’Eugenio més jove va consistir en fer la guerra al sistema, enfrontant-s’hi, adoptant una actitud militant i combativa, però que només va aconseguir que es fes  mal a ell mateix i al seu entorn, sense aconseguir el seu objectiu de canviar el món.

L’individu contra ell mateix

La descoberta de la psicoteràpia, primer com a pacient i després com a terapeuta, el porta a una etapa de confrontació amb ell mateix. I ens imaginem en aquesta segona etapa del viatge, a un Eugenio Moliní revisant els seus plantejaments inicials, enfrontant-se a ell mateix, als seus axiomes, als seus sentiments, per acabar canviant ell, però no el món que ell pretenia canviar.

L’individu superat

En una tercera etapa del viatge, ens trobem un Eugenio Moliní a qui, un gran coneixement de les teories i mètodes de la Gestalt, porta a exercir de consultor d’hospitals psiquiàtrics fins al punt que desenvolupa una capacitat de diagnòstic dels pacients sense haver de tractar-los directament, sinó que en té prou observant la interacció dels equips -que sí estan en contacte amb ell- per establir un diagnòstic. En aquesta etapa primigènia de consultor, s’adona de la pèrdua d’importància dels individus dins de les organitzacions davant l’existència de forces més poderoses que les persones i que les fan funcionar malgrat elles.

L’individu fagocitat

El salt de la Gestalt a la consultoria sistèmica permet a Eugenio Moliní explotar aquesta capacitat de diagnòstic i trobar un mètode de treball per facilitar el diàleg, i per mediar, en l’ajut i l’acompanyament en el procés de canvi.  I al llarg dels anys, la seva feina en organitzacions internacionals l’apropa poc a poc a un nou camp: a la participació. També amb el temps, desenvolupa un enfocament de la participació que parteix del principi que les persones són directores i artífexs de la seva pròpia vida, però comparses en un sistema que ens fa viure la il·lusió de poder canviar. Tant és així, que per a l’Eugenio, a l’hora de dissenyar i organitzar un procés participatiu per al canvi, el qui és qui no importa. Les persones són considerades “veus del sistema”, i cadascuna dóna veu a quelcom, a un aspecte (una idea, una versió, una inquietud…) que pertany al sistema.

L’individu, veu del sistema

En aquest enfocament metodològic, Eugenio Moliní considera imprescindible que totes les “veus dels sistema” estiguin representades en el procés de participació. Obviar-les és un error ja que els absents en el procés poden ser un obstacle a l’hora d’engegar el canvi, ja que també són part dels sistema. Per tant, les veus discordants o contràries també han d’estar presents des del primer minut del procés de participació per al canvi. L’Eugenio diu que “paradoxalment, com més despersonalitzat és el procés més brillen les persones amb llum pròpia”.

Des d’aquest plantejament, l’Eugenio Moliní arriba a dir que en realitat “l’únic que sap fer és dissenyar i facilitar reunions (un procés és una suma de reunions) per resoldre el problema”. La hipèrbole va obrir pas a una explicació que li vas donar encara més sentit i profunditat a la frase. El 90 % de la feina d’Eugenio Moliní com a consultor es produeix abans de la seva contractació. aquest temps s’inverteix en crear les condicions idònies per a què el procés participatiu tingui possibilitats reals d’èxit. Es tracta d’una feina de definició de les “regles del joc”, basat en dos aspectes fonamentals: decidir qui ve (qui representa a cada veu del sistema) i quins són els “no-negociables” (allò que el procés de participació no té capacitat o potestat de canviar).

El repte està en crear les condicions per a que la gent digui el què pensa i no per a que digui el què s’espera que digui. Ha de poder dir lliurement el què pensa, però dins del respecte dels límits dels no-negociables. Per això, és important definir amb la màxima precisió els no-negociables. I per això és important convidar les diferents “consciències” del sistema; convidar la que està a favor del canvi i la que està a favor de la continuïtat; per tal que -mantenint el nivell d’ambivalència de cada nivell del sistema- es descobreixi on està el “llindar de dolor” de cada part: allà on es detecta la resistència, allà està el límit del no-negociable de cada part.

Aquest enfocament professional, molt orientat a la tasca i de gran acceptació en organitzacions de cultures del nord d’Europa, entra en contradiccions importants en organitzacions amb una cultura més mediterrània, més orientades a les relacions interpersonals… el desdibuixament de l’individu, (no de les seves necessitats, però sí d’altres vessants) per la subordinació a un objectiu concret tampoc no resultar ser el camí infal·lible, i esperat…

L’individu reconciliat amb el món

L’etapa actual del viatge d’Eugenio Moliní és la introducció de la compassió en aquest paradigma a la vegada professional i personal (compassió en minúscula, diu, no amb majúscula, perquè queda recorregut per fer encara). La cerca, doncs, es centra en com introduir aquesta compassió en la forma que ha emprat fins ara per facilitar el canvi en les persones i les organitzacions. En aquesta etapa incipient del trajecte de l’Eugenio Moliní, el nostre protagonista diu que ara primer està atent a quins actes li obren el cor i quins li tanquen, evitant així implicar-se en un projecte que l’obligui a complir amb un contracte “suïcida”, “troià” o “prostituta” (definició en funció la coincidència o no pel canvi de consultor i client) i després a escoltar amb el cor obert…

L’Eugenio és conscient que no ha inventat res de nou (la lectura de la Regla de Sant Benet i de les obres de Santa Teresa de Jesús li ho han confirmat) però, com es diu ara en marketing: allò important no és ser el primer en pensar-ho, sinó el primer en conceptualitzar-ho. Nosaltres esperem que així sigui. Mentre, el seu viatge continua. L‘esperem un altre dia perquè ens expliqui un tros més del camí recorregut.

Post escrit per en Xavier Fähndrich

Fotografia original d’Ana Tarragona

Sobre l'autor

Deixa una resposta