#trinxat - La nostra glòria és ser lliures – Dr. Oriol Domènech
741
post-template-default,single,single-post,postid-741,single-format-standard,ajax_updown_fade,page_not_loaded

La nostra glòria és ser lliures – Dr. Oriol Domènech

trinxat2

 Ensenyar és entusiasmar

El Dr. Domènech comença fort als anys 40 veure un tumor fora de la carn era impensable. Aquesta afirmació li dona motiu, si és que el necessita,  per afirmar que l’art de curar s’ha perdut en un camí on els diagnòstic són perfectes. Ens fa veure que l’art de curar és molt necessari tot i la perfecció del diagnòstic… però, què és l’art de curar? Segons el Dr. Domènech, l’art no té fronteres i no cal ser un geni per ser o esdevenir un artista Un artista ens transmet la realitat i ens fa vibrar els sentiments. En aquest sentit, si bé ens reconeix que tot artista veritable té un do, ens detalla tres professions amb art: sacerdots, advocats i metges.

El Dr. Domènech s’avança a la nostra pregunta per dir-nos que un professor, ell diu catedràtic, en general no té perquè ser un artista: poden ser perfectes en la transmissió de coneixements però no tenen perquè tocar-nos els sentiments Ensenyar és entusiasmar. Un mestre emociona però un professor, no. Si s’uneix la curiositat de l’alumne amb l’entusiasme del mestre tenim com a resultat emoció i sentiments. Per aquest motiu, els deixebles copien als mestres abans d’esdevenir artistes complerts i definir el seu propi estil.

Es necessita pau d’esperit per fer art

Per atendre als que pateixen s’ha de tenir pau d’esperit i si no és així, el malalt va canviant de metge. El Dr. Domènech, al més pur estil del Dr. House, afirma que el malalt amaga coses i el metge ha d’anar investigar i repelant la ceba per arribar a la realitat. Tot i això, el Dr. Domènech ens diu que existeix una certa comunió entre el metge i el malalt que permet, a primer cop d’ull, detectar una gran quantitat d’aspectes no verbals que complementen i, sovint, determinen el sentit del diagnòstic. De fet, és molt vehement amb aquest aspecte ja que afirma que si un metge no li troba “el punt” al malalt, el que ha de fer és enviar-lo a un altre metge per a que el visiti.

El Dr. Domènech ens parla d’una visita seva al Mato Grosso on un “metge” entenia i ajudava als seus malalts sense parlar l’idioma. La seva lectura és que el metge ho porta tot dintre el metge que cura malgrat el metge i si amb el to li expliquen el que tenen, el metge pot ajudar a curar-los.

Un bon poema i un bon metge s’assemblen en l’art, en la mètrica

El Dr. Domènech ens diu que tot sovint li ha succeït preguntar-li a una noia el temps que fa que està embarassada i que aquesta li respongui que fa poc temps que ho sabia… La explicació que ells ens dóna és una mena de link telepàtic que, en la seva lectura, té a veure amb les nanofreqüencies que es produeixen pels camps magnètics de les cèl·lules. Aquest camp d’investigació s’anomena neurologia quàntica i estudia la biofísica de la consciència, procés que hauria de portar a superar el mecanicisme de la biologia. Per exemple, quan una mare li fa un petó a un fill que s’ha fet mal, fa una mena “d’hipnosi” que li permet al fill oblidar. Surt a la taula del #trinxat el llibre Camino a la realidad de Roger Penrose, que juntament amb Stuart Hameroff i Fritz-Albert Popp són l’avantguarda en l’estudi dels processos de la consciència.

Les meuques també poden ser àngels

A partir d’aquí en Dr. Domènech va anar sargint una història darrera d’una altra, de com un fill de metge, nat en la burgesia catalana, podia haver assumit la història que li pertocava però va preferir lluitat per la llibertat perduda del seu país i es va dedicar, junt amb altres companys del Front Nacional de Catalunya, a penjar banderes catalanes en llocs com Montserrat, el Palau de la Música i la Sagrada Família; de com, quan va sortir de presó, va fugir cap a l’exili i, posteriorment, va tornar a buscar a la seva dona la millor herència de la meva dona ha sigut ella, la van desheredar; de com va exercir la medicina a El Chalten, un poble “creat” per control·lar la frontera amb Xile; de com va ser la primera persona que va pujar al Mount Plymouth de la Illa de Greenwich; de com li van crear “la llei Doménec” per operar per sota del paral·lel 42… una vida d’aventura d’un patriota català que, encara, i al meu entendre, no ha rebut el reconeixement del país que es mereix.

La resta, com és habitual, es queda a la sala del #trinxat…

Fotografia de capçalera de @hildebrandsr

Sobre l'autor

Deixa una resposta