#trinxat - L’endemà de “L’endemà” – Isona Passola
494
post-template-default,single,single-post,postid-494,single-format-standard,ajax_updown_fade,page_not_loaded

L’endemà de “L’endemà” – Isona Passola

trinxat

La trentena edició del #trinxat va reunir els sospitosos habituals de l’equip de #trinxat-residents Agustí LópezAna TarragonaBernadette FarriolErnest Benach, Hildebrand SalvatJaume BatistaLluis Palleja, Mar CamachoMarc Arza, Xavier FähndrichXavier MenduiñaXavier Plana i com a #trinxat-convidats Josep Baiges de la Cambra, Albert Folch, Ramon Masip de Synctyr, Núria Anguera arquitecta, Albert Foix d’Inspira Project, Lluis Gibert advocat, Jordi Salvadó mestre i músic, Silvia Pares tècnica en educació, Empar Pont professora, David Amigó professor i Joan Castillo i Ivan València d’e-urek.

Explica’ns l’endemà! Explica’ns l’endemà!

L’Isona Passola no sabia per on començar.  En un moment va esmentar el que estava fent en aquest moment de la seva vida i la llista era llarga: documentals, adaptacions, el CONCA, l’Acadèmia… i de sobre esmenta “L’Endemà”. Com si es tractés d’un viatjant que mostra tot el gènere que porta i guarda el més bo pel final, i com si els amics del trinxat fossin els clients que esperen veureu-ho tot abans de triar, algú va dir: “Explica’ns l’Endemà”. De fet, tard o d’hora hi hauríem anat a petar… I l’Isona confessa que el #trinxat de Reus és el darrer acte social abans no comenci a rodar aquest nou documental. I ens diu que aquesta pel·lícula serà una mirada sobre com podria ser l’Estat que volem un cop Catalunya sigui independent.

El poder del documental

Per què ens adonem de l’abast del projecte “L’Endemà” ens explica què és el MediMed, que ja porta 13 edicions i enguany celebrarà la 14a. a Barcelona i Marsella. Un espai de trobada, i també un mercat, per als artistes i productors de documentals etnogràfics sobre la Mediterrània. Ens en parla com un fill que s’ha fet gran i que gairebé ja va sol per la vida, però amb l’orgull de la mare que veu el resultat de la feina feta. Això del documental és un gènere que funciona i que no deixa indiferent al públic que el consumeix.

El poder del micromecenatge

Ens diu que l’any passat va poder assistir a un curs sobre les noves tendències en l’escriptura fílmica: les noves tècniques de rodatge dels documentals,  l’adaptació als dispositius mòbils i tabletes, i sobretot, el finançament. El ponent del curs va fer una defensa clara a favor del micromecenatge i va esmentar les 3 claus per a què funcioni:

  1. Ha de ser un tema transversal i de gran interès,
  2. ha de tenir credibilitat, i
  3. cal ser un bon comunicador (especialment de cara als massmedia).

L’Isona hi veu la solució per rodar la segona part de “Catalunya-Espanya” (2009) ja que estava convençuda que ningú no s’atreviria a patrocinar obertament una pel·lícula sobre la independència. El següent pas va ser parlar amb la gent de Verkami, i un cop arribats a un acord sobre l’objectiu de 300.000 euros, en base a un “ni per a tu ni per a mi” i saltant-se el límit oficial del portal de micromecenatge i rebaixant a la meitat la xifra pretesa per l’Isona. Després de 40 dies frenètics, a 50 piulades per dia, amb 4.000 nous seguidors, amb desenes d’entrades al blog… i 8.000 donants, es feia realitat aquest objectiu, i “L’Endemà” ja era un projecte degudament finançat.

El poder de les emocions

“L’Endemà” serà un projecte fílmic molt lligat a les emocions. L’Isona afirma que és en aquest terreny, el dels sentiments i les emocions, que es jugarà l’assoliment de la independència de Catalunya. Tampoc no amaga la intenció final d’aquest documental: vol tocar amb precisió la línia prima que decantaria un vot de l’abstenció cap al sí a al independència. És un projecte complex. No es pot fer ficció pura amb un tema tan abstracte, per al mateix temps cal trobar la manera senzilla i natural de mostrar l’endemà de la independència a través d’una pel·lícula emocional. D’aquí, el fitxatge de David Cirici, autor dels espots de campanya del PSC per a l’àrea metropolitana (l’altre terreny on la independència se la juga), que serà l’encarregat de trobar la combinació justa de ficció, realitat i emocions. L’estratègia per aconseguir-ho és la inclusió d’actors no professionals, de totes les edats, que permetin recrear una família a través de la qual l’espectador pugui conèixer l’Estat desitjat per al dia després de la independència.

Un país de primmirats

Un dels #trinxat-residents, l’Ernest Benach, creu que el projecte tindrà èxit, però diu que els primers en criticar-lo seran els més convençuts, perquè som un país de primmirats. L’Isona coneix bé el país, la gent del país, i té clar que perquè un projecte com “L’Endemà” tingui èxit, el primer que ha de tenir és credibilitat i fugir de plantejaments com els de Ken Loach a “A Question of Leadership”, que ratlla el pamflet perquè no inclou les tesis contràries a allò que defensa el seu documental. Passola afirma que perquè la consulta resulti favorable a al independència cal parar els peus als “Almogàvers”, evitar la mobilització dels contraris i convèncer els del mig, que és el que el seu documental també persegueix. Cal que els partidaris del no vegin que en el nou Estat també se sentiran a gust, com també és necessari que cada sector social clau vegi una oportunitat de fer les coses millor.

Una oportunitat per fer les coses millor

La independència és una oportunitat per fer foc nou – diu Passola– , una oportunitat per fer un Estat que faci les coses millor. Això és el que vol reflectir el documental. Bàsicament en tres grans àrees: la regeneració democràtica, la justícia i l’ascensor social. I caldrà trobar els arguments justos i apropiats per convèncer la gent normal que no ho té clar. No el 25 % que està convençut del no, sinó l’altre 25 % que simplement no saben / no contesten. Aquest és el target del documental, divers, poc mobilitzat, poc informat… que el documental vol convèncer a través d’un noi i una noia, una fàbrica tèxtil i una història simpàtica, i construïda a base d’entrevistes emocionals que “trenquin les formes”.

Un sector que podria veure una oportunitat en el nou Estat és la gent vinculada a la justícia. Aquest és un dels poder que menys ha canviat des del franquisme. No ha experimentat – diu Passola– una transformació com la que Narcís Serra va fer amb l’exèrcit. El nou Estat podria adoptar un sistema judicial com el d’Alemanya, on els jutges són ciutadans de professions diverses i que exerceixen el càrrec durant un temps, i no com els jutges espanyols que són un “empollons” subvencionats per l’Opus Dei que accedeixen a la carrer després d’aïllar-se durant 7 anys per estudiar lleis.

Un altre argument a favor del nou Estat és mantenir un dels grans èxits de la nostra societat: l’Ascensor Social. Ara està en perill per la greu crisi que patim, però el que ha fet gran aquest país nostre ha estat que l’ascens socials ha funcionat molt bé. No som una societat classista -bàsicament pel sistema escolar igualitari i a la immersió lingüística- i hi ha estudis com el de la Fundació Bofill que demostren que som una societat més oberta que la espanyola, la francesa o l’alemanya. La independència ens pot assegurar unes condicions òptimes perquè l’oportunitat de progrés personals i col·lectiu no es perdi.

El maltractament dels nostres mites

La conversa gira cap a l’estat del cinema al nostre país. Algú diu que no hem sabut aprofitar els nostres mites i que les pel·lícules i sèries de TV (el Comte Arnau, Ermessenda, etc.) que s’han fet han aconseguit l’efecte contrari al desitjat. Isona diu que sí, que hem maltractat els nostres mites, i que no s’ha fet encara el “Braveheart català” perquè per fer un producte com aquest i perquè sigui creïble cal comptar amb un gran pressupost . D’aquí que “Victus” encara estigui a les basseroles. En aquest sentit, l’exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manel Tresserras, va ser qui va intentar solucionar aquest buit. Va fixar una política en què en lloc de repartir molt els ajuts, els concentrava en 4-5 projectes ambiciós en gèneres diversos: aventures (Bruch), joventut (Herois), ciència ficció (Eva), drama (Pa Negre)… Per a l’Isona, Tresserras va veure la jugada i va posar la primera pedra per tenir un cinema català independent, des de criteris experts… “Victus” dins d’aquest esquema de treball seria possible, però aquesta política no ha tingut continuïtat amb Ferran Mascarell.

El cinema és un element de construcció identitària important. Als estats Units d’Amèrica ha estat molt més poderós que l’exèrcit en la construcció del país. A França és una qüestió d’Estat i hi aboca molts diners. Dinamarca, Canadà, també són països amb una clara política d’Estat en aquest àmbit. A Espanya, a través de l’aliança TVE – Prisa – Canal Plus i amb ajuts de l’Estat van aconseguir impulsar el cinema espanyol… I hi ha cinema català bo, però és en castellà (com Bigas Luna) i els directors d’ara també són bons, en castellà, perquè són fills de la part menys normalitzada de la nostra cultura i perquè el mercat cinematogràfic és en castellà i molt dependent de l’Estat espanyol.

Pa Negre, la suma dels errors no repetits

L’èxit de Pa Negre és una excepció. En part per la política cinematogràfica de la Generalitat del moment i en part perquè allò local té ara molt de valor (la gent està cansada de les pel·lícules que passen només a Nova York o Los Ángeles). A més a més, de ser un molt bon producte cinematogràfic… A Madrid la van votar per representar el cinema espanyol als Òscars perquè eren crítics amb els poder, tot i no entendre res “d’això del català”. A l’Estat espanyol va tenir èxit a les taquilles del País Valencià, Illes Balears, País Basc  Catalunya i Madrid, la qual cosa diu moltes coses de la situació que vivim.

Però bàsicament, Pa Negre és un èxit per la suma dels errors no repetits, més que pels encerts. Els anys d’ofici són els que et permeten aprendre dels errors, no repetir-los, fins que aconsegueixen l’equilibri (l’encert) en tots els aspectes: càsting, música, fotografia, decorats, maquillatge… que units a la connexió emocional amb l’equip fa que surti tot rodó.

Les pel·lícules bones són eternes

A mesura que avança la conversa, al #trinxat ens tornem més intranscendents. Parlem dels gustos cinematogràfics de l’Isona. No es mulla massa, però dones pistes fiables. Ens parla d’ “El Tercer Home”, del cinema de Jean-Luc Godard (que els seus alumnes no suporten pel ritme de muntatge “lent” de l’època) i de Tarantino (que s’ha carregat axiomes cinematogràfics i es salta els eixos)… ens parla de la darrera pel·lícula que ha vist, “Tu y yo” de Bernardo Bertolucci. I la conversa va sotsobrant a cop de preguntes: Berlusconi s’ha carregat el cinema italià; hi ha talent a Catalunya que triomfa fora com Aina Clotet que fa una sèrie per a Smartphones  a Los Àngeles, la Susanna Casares que ha rebut un EMI, Jaume Balagueró, Agustí Villaronga, Bayona… El talent se’n va a les sèries de TV… . La resta, com sempre, queda a la sala del #trinxat.

Un país normal

La xerrada va acabant i una de les darreres frases de l’Isona Passola és: “Quan passi això de la independència, vull fer una comèdia romàntica”. Serà perquè ja serem un país normal?

Fotografia de capçalera d’@atarragona

Sobre l'autor

Deixa una resposta