#trinxat - Ningú voldria passar un test d’homogeneïtat – Josep Enric Llebot
846
post-template-default,single,single-post,postid-846,single-format-standard,ajax_updown_fade,page_not_loaded

Ningú voldria passar un test d’homogeneïtat – Josep Enric Llebot

Graell

foto de Guillem Graell

 

Ningú voldria passar un test d’homogeneïtat 

Josep Enric Llebot es defineix com a professor i en vistes del Trinxat que hem pogut compartir podem afirmar que és realment més acadèmic que polític. Ens comença situant la seva entrada a la política: un dia de reis li sona el mòbil i com que era un número desconegut no el va agafar. Més tard va decidir tornar la trucada i així va entrar com a Director General de Territori i Sostenibilitat.

Per ell, el repte polític és traslladar a la societat mesures i solucions que afavoreixin la reducció del canvi climàtic. Hi ha molts aspectes que, malgrat tractar-se d’un concepte un punt abstracte, han penetrat molt a la societat com per exemple l’interès que desperta saber quants kg de CO2 desprèn un determinat model de cotxe.

La història de l’ambientalisme

En els darrers 50 anys l’ambientalisme en el món ha anat canviant fins al punt que l’ambientalisme del S XX era diferent, i ha de ser-ho, al del XXI. Rachel Carson va escriure el 1.962, Primavera silenciosa obra amb que se li atribueix l’inici de l’ambientalisme.

Hi ha també esdeveniments catastròfics que contribueixen a la presa de consciència.

  • El DDT va ser prohibit els anys seixanta pels seus efectes recalcitrants sobre el medi. Unes dècades abans Paul Müller va rebre el premi Nobel per haver descobert les seves aplicacions. La percepció d’aquest producte va anar canviant, primer a poc a poc i després radicalment.
  • El desastre de Séveso (Itàlia), l’any 1.976 en el que una planta química va alliberar per accident la dioxina TCDD afectant a poblacions senceres.

L’any 1972 el Club de Roma presenta l’informe Els límits del creixement encarregat al Massachusetts Institute of Technology (MIT). Un any després, hi va haver una crisi del petroli cosa que va contribuir encara més a la conscienciació sobre l’esgotament dels recursos.

Dels anys vuitanta cal destacar sens dubte el forat de la capa d’ozó. L’any 84 el detectaven uns japonesos a l’Antàrtida i el 87 ja s’associava la seva causa als CFC’s emesos sobretot a l’hemisferi nord.

També el CO2 és una peça clau en el canvi climàtic. La seva concentració a l’atmosfera és petitíssima (0,039%) però també està àmpliament demostrat que petites variacions en la seva concentració provoca importants canvis climàtics. De fet l’atmosfera és el sistema terrestre més democràtic ja que té la capacitat de repartir qualsevol incidència que se li provoqui sigui pels CFC’s, pels combustibles fòssils, o per altres gasos.

El 1.992 la cimera de la Terra celebrada per les Nacions Unides a Río de Janeiro, reconeixia la necessitat de preservar la biodiversitat amb el progrés humà.

El 2.003, la Unió Europea inicia el mercat del CO2 per a interioritzar els costos associats als combustibles fòssils. Al final però, aquest mercat ha estat pervers i ha generat moltes suspicàcies ja que s’acaben comprant drets a països externs per a poder contaminar més. Properament caldrà veure en la conferència de Paris del 2015 com s’aborden aquests temes i com es regulen de nou.

El canvi climàtic planteja moltes preguntes: què podem fer? Quant costa? On es produirà? Com canviarà el nivell del mar, la temperatura i la intensitat i durada d’episodis extrems? Com canviaran les collites, la capacitat de vida, la vulnerabilitat? Etc. A totes aquestes preguntes hi ha uns solució que és tranversal i és que cal “descarbonitzar” la societat.

Nicholas Stern va redactar el 2006 l’informe sobre l’economia, el canvi climàtic i l’escalfament global. L’informe encarregat pel govern britànic a un economista (i no a un ambientòleg) conclou que es necessita una inversió equivalent a l’1% del PIB mundial per a mitigar els efectes del canvi climàtic i, que de no fer-se, els efectes podrien arribar al 20% del PIB global.

I Catalunya què?

A Catalunya tenim un teixit associatiu de llarga tradició com són els Centres Excursionistes, l’Institut Català d’Història Natural. Històricament però, més que actuar es dedicaven a l’observació del medi ambient.

Actualment hi ha indústries catalanes o multinacionals implantades al territori que el condicionant ambiental el veuen com una càrrega. Per d’altres indústries però, ho veuen com una oportunitat i, fins i tot, com una avantatge competitiva. Hi ha qui vol que se li rebaixi els límits legals argumentant llocs de treball i hi ha qui la seva consciència ambiental fa que vagin més enllà del que és estrictament legal.

Els purins

Catalunya té un gran problema amb els purins. Tenim 14 milions de porcs a l’any que generen 600.000 m3/any de purins i que si no es tracten degudament i si s’espargeixen en excés acaben afectant les aigües subterrànies. La millor solució és assecar-los mitjançant plantes de cogeneració per a poder-los vendre després com a fertilitzants. Donat que les primes s’han acabat d’una manera precipitada ens trobem que les plantes s’han hagut d’aturar per falta de viabilitat econòmica. De fet, aquí hi ha una gran contradicció ja que tots els ciutadans hem estat subvencionant el sector porcí.

Els residus

A Catalunya es consumeix 16 tones de residus per persona i any. D’aquestes 6 es tiren i 3 van a abocador. Aquests valors xoquen amb els 200 kg de brossa que anualment genera una persona a la seva llar. Vol dir que bona part dels residus són generats per la pròpia administració o per les indústries.

Aquí, hem implantat un model mixt de Residus entre el que hi ha a Alemanya i el que hi ha al Regne Unit. A Alemanya el ciutadà fa la selecció de tot el que consumeix i en funció del dia de la setmana lliura una bossa de deixalles o una altra. A Anglaterra és l’administració qui a través de grans ecoparcs fa la selecció en destí. En el nostre model de residus ens falten tones per a que sigui viable ja que entre la baixada del consum i la reducció de residus hem aconseguit una reducció significativa. Tenim un sistema sobredimensionat cosa que implica que sigui un sistema car.

I l’energia

En els darrers temps els parcs eòlics triguen 12 anys des que començava el projecte fins que generaven el primer kilowatt. Com a país i com a empreses no ens ho podíem permetre. Actualment, el context ha canviat tant que no se’n tramiten (bàsicament per l’eliminació de les primes).

A Estats Units les primes no van sobre un sector com poden ser les renovables aquí, sinó que el que rep primes són els sistemes d’emmagatzematge d’energia. Des del punt de vista d’en Josep Enric és un error primar un sector.

Les millores que s’han fet i que calen continuar fent són principalment enfocades a l’eficiència energètica. Els comptadors bidireccionals també podrien contribuir a la participació més activa de les persones en la creació d’energia i la conscienciació del seu consum.

I el futur?

Hem de tenir en compte que el 2.030 hi haurà 3.000 milions de persones més al món que consumiran més energia que ara. Europa i el primer món en general, no està preparat ja que el model de creixement econòmic s’ha basat en uns recursos i una energia barata.

Pel que fa a l’ambientalisme del S XXI cal que acompanyem els ciutadans en la transformació de la societat. Si els espantem massa hi haurà desconnexió, direm: “això no va en mi”. Cal una progressivitat. No es pot continuar amb el business as usual com fins ara.

També cal una regulació i uns estímuls que permetin treballar conjuntament i que permetin dirigir la societat cap a l’economia circular o altrament dita economia verda. Aquesta economia és aquella que es basa en el reduir, reciclar i reutilitzar (en contraposició de l’economia lineal que es basa en el produir, usar i tirar).

La sostenibilitat pot ser econòmica, social, ambiental i cultural concepte que progressivament comença a quedar superat per la nova cultura universal o la governança transversal.

I per anar tancant…

Sobre les persones i cadascun dels individus, el tema de la consciència ambiental és molt complex. Ningú voldria passar un test d’homogeneïtat perquè segur que en alguns punts grinyolaríem. I és que la realitat sempre és més polièdrica del que sembla.

Sobre l'autor

Deixa una resposta