#trinxat - Teach less, learn more – Ismael Palacin
976
post-template-default,single,single-post,postid-976,single-format-standard,ajax_updown_fade,page_not_loaded

Teach less, learn more – Ismael Palacin

BmBKFolIAAEI1A4

foto de Joan Castillo

 

Si haguéssim de descriure el #trinxat amb Ismael Palacín amb una única paraula seria #inspirador. Ens va bombardejar amb idees, missatges disruptius, ens va fer ballar i dubtar de les nostres idees i tot a un ritme endimoniat.

L’Ismael va començar fort amb un “El fet de l’existència del #trinxat indica la salut intel·lectual del país” i clar, tant els #trinxat-residents Bernadette Farriol de fesomia, Hildebrand Salvat de Gabinet Ceres, Lluis Palleja de Concentrados Pallejà, Xavier Fähndrich de l’Ajuntament de Valls, Xavier Menduiña d’ahoramoda, Xavier Plana d’ICAM, Jaume Batista d’Astel, Mar Camacho de l’URV, Marc Arza de l’Ajuntament de Reus, Joan Castillo d’e-urek, Meius Ferres de l’UdG, com els #trinxat-convidats Raquel Prius, LLuís Andreu, Silvia Parés, Dolors Sardà i Montserrat Vilella de l’Ajuntament de Reus, Carol Huesa de l’Editorial Vicens Vives, Lluís Gibert advocat, Esther Alberich de La Batalla Quotidiana, Montse Torrents de la FURV, Angel Perez de Raonia… vàrem quedar encantats.

L’Ismael continua marcant el territori de la Fundació Bofill definint-la com “altament independent i dedicada a promoure onades. El fet de no gestionar, facilita no tenir conflictes d’interessos”. Un dels valors principals de la fundació és que són molts experts fent xarxa. Hi ha fins una trentena dins, i un centenar fent xarxa.

Les revolucions que vénen ho fan en clau de coneixement

Com a fet prospectiu, però que ja es pot viure a dia d’avui, debatim al voltant del factor de productivitat i Ismael s’aventura determinar que en el futur serà El coneixement. D’aquesta forma, si focalitzem en educació, focalitzem en competitivitat i en justícia social, i per tant, al final del camí, si es potencia el focus en la educació d’avui, el que estem aconseguir es centrar-nos en la llibertat del demà.

És determinant el ritme de canvi en la educació? El ponent ens ho respon dient que la dinàmica dels aprenentatges d’avui en dia és altament accelerada i existeix una elevada obsolescència en el coneixement i això ens determina que en un futur proper, cap empresa o organització s’implantarà en un país que no es pugui redissenyar i canviar el seu coneixement.

I la internacionalització com afecta al fet educatiu? Doncs d’una forma similar a com afecta a la majoria de la societat avui en dia. Al 2013 WISE Summit – Reinventing Education for Life a Doha es pot comprovar com la pregunta en matèria educativa d’un àmbit rural d’Afganistan s’assembla molt al que ens pot estar passant a Catalunya i a Europa.

També ens comenta el ponent que tots vivim molt més tranquils si ens podem comparar amb els altres… així PISA – Programme for International Student Assessment, ens homogeneïtza de forma transversal permetent als diversos actors implicats en els sistemes educatius amparar-se en un rànquing.

La economia del coneixement implica societats centrades en l’aprenentatge front a sistemes d’ensenyament que fins ara tenien forma clàssica. La crisi del model d’activitats sense valor afegit front a la utilització intensiva i extensiva de les noves tecnologies. En una classe, quan l’eina s’espatlla (ordinador) en general qui es capaç de tornar-lo a posar en funcionament és l’alumne i (rarament) el docent… què entén l’alumne d’aquest fet? Que no necessita un intermediari per a obtenir el coneixement.

El mestre no és Déu

Com tenim el país en matèria educativa? En poques paraules el tenim molt polaritzat en dos sentits: tenim un 40% d’universitaris, el que és la taxa més elevada del món; i, alhora, més del doble d’abandonaments que ningú. Si a aquests dos fets afegim que no hi ha una Formació Professional que estigui plenament desplegada i que el 90% dels llocs de treball que s’han destruït són de baixa quallificació, la barreja és molt difícil de gestionar.

En un primer anàlisi aquesta elevada taxa d’abandonament té tres motius principals: som la herència d’un país franquista que no ha superat/tancat determinades fases, hi ha poca inversió en renovació de la tecnologia educativa i l’estructura del sistema que tenim és altament antiredistributiu, tal i com ens va explicar en Xavier Martínez-Celorrio. També vàrem parlar amb en Xavier que un component important de l’ascensor social en una societat com la catalana és la Formació Professional. Una Formació Professional que ha de mirar el mercat de treball present en tant que la Universitat ha de mirar el de demà-passat.

En promig tenim el mateix fracàs escolar que la resta de la Unió Europea… el problema que tenim és on fixem la línia del mig: en tant que Catalunya té un 8% d’alumnes excel·lents, la mitjana de la UE s’apropa al 12% i els millors estan vora del 18%.

Partint del fet, com hem comentat abans, que una bona part de l’educació de Catalunya està basada en creences, ens podríem preguntar què és la bona educació entesa com a educació de qualitat? Per respondre-ho n’Ismael ens indica que, en una visió reduccionista, hi ha tres tipus de familia en relació al fet educatiu: koala, tigre i cosmopolita. Els koala són els que busquen una bona escola on es farà un seguiment del nen i es formarà el seu caràcter; els tigres són els que basen la seva tranquilitat en molts tests de coneixements; i les cosmopolites són les creative-class de Florida. Segons ens indica el ponent és molt important recordar en el moment d’ubicar-nos que les famílies no únicament estan interpretant la educació a curt termini, també s’afecta molt en la definició del treball del futur de la canalla.

Teach less, learn more

Cal tenir molt clar quines són les competències clau pel món professional del demà segons el Future Work Skills 2020:

  • sense-making, habilitat per deteminar la “comprensió profunda” i diferenciar-nos de les màquines;
  • intel·ligència social, que supera la intel·ligència racional i emocional, que ens connecta amb els altres i estimula i promou interaccions;
  • pensament original i adaptatiu, per descobrir respostes més enllà de l’establert;
  • competència transcultural, per treballar i adaptar-nos al treball en entorns culturals diversos;
  • pensament computacional, per trenallar grans quantitats de dades i, mitjançant l’abstracció, trobar i definir un patró i extreure un sentit;
  • alfabetització multimèdia, per generar continguts amb els “media” actuals i que generin els impactes desitjats;
  • transdisciplinarietat, capacitat per entendre conceptes a través de diverses disciplines;
  • design mindset, per desenvolupar tasques i processos que generin els resultats desitjats;
  • gestió cognitiva, que permet filtrar la informació en funció de la seva importància (per l’efecte en el resultat final);
  • col·laboració virtual, per obtenir els resultats desitjats de forma eficient… i virtual

De tot l’anterior es pot concloure, si més no en na primera lectura, que el sistema d’aprenentage s’ha de canviar de forma radical i portar-lo cap a un sistema d’assaig i error i sotmetent-nos a una mica més de riscos que els que ara mateix ens estem sometent.

En aquest moment el debat es torna molt més tècnic i tot sovint és difícil seguir el fil #meaculpa, però si que s’albiren determinades pinzellades que permeten continuar la lectura en un moment posterior. L’Ismael ens parla de la OCDE i de la publicació Trends Shaping Education, en que es defensa que compartir és guanyar i del do-it-yourself; del Blended-learning, on es gira com un mitjó les tasques que es fan a l’aula i les que es fan a casa i, en conseqüència, es varia el perfil i el què es demana al docent…

A tall de curiositat Ismael ens cita que països que obtenen els millors resultats a PISA (com Korea i Finlandia) pot semblar que no tenen res en comú, però un anàlisi més detallat demostra que són campions en equitat i en excel·lència educativa.

Però, quins són els temes que actualment s’estan discutint?. quines són les preguntes que els futurs incorporats al sistema hauran de resoldre?, en poques paraules… quines carències haurien de cobrir les universitats de “mestres del futur”?:

  • nova cultura de l’avaluació,
  • convertir l’escola en el lloc d’aprenentatge accelerat per superar el pensamen clàssic,
  • paper actual i futur del mestre,
  • paper actual i futur de les famílies,
  • inversió educativa,
  • autonomia de centres i autoregulació,
  • autoregulació dels mestres com a col·lectiu,
  • autarquia educativa front a la col·laboració amb empreses,
  • què s’ha de fer amb els ni-nis?

A partir d’aquí, i amb la exposició general feta, anem entrant i sortint en temes de forma més o menys ordenada. Us deixem una sèrie de missatges provocadors en forma de (poc més o menys) un tuit:

  • L’educació s’ha convertit en un fet axial, no està a l’extrem
  • En determinades carreres universitàries hi ha molt coneixement i poca competènci
  • Abans el lideratge del mestre venia per la por i la sanció. Les aules estaven dissenyades com una presó.
  • Els llibres de text són cultura enllaunada
  • L’educació no té per que ser divertida, però ha d’existir un repte.
  • Les noves autoritats de l’educació són: acompanyament, tutorització, proba i error i simulació en entorns reals.
  • A partir de 36.000€ de despesa al llarg de la vida educativa de l’alumne, no importa quan gastes, importa en què ho gastes.
  • Si els deixes, els centres triaran els alumnes més fiables: els dolents no els voldran o bé, el que tenen més poder adquisitiu amb resultats dins de la mitjana.
  • La educació no té dinàmica de mercat.
  • Estem en un moment en que ens volem fer nostres les coses.

Abans de tancar el debat i començar el sopar, el ponent ens recomana els vídeos d’en Yong Zhao dels Debats Educació del canal de la Fundació Jaume Bofill. Com sempre, la resta… es queda a la sala del #trinxat

Sobre l'autor

Deixa una resposta