#trinxat - Tinc la necessitat de crear i la vida és la meva inspiració – Sol Picó
1299
post-template-default,single,single-post,postid-1299,single-format-standard,ajax_updown_fade,page_not_loaded

Tinc la necessitat de crear i la vida és la meva inspiració – Sol Picó

#trinxat, presa 57 amb Sol Picó

foto de @miquelduran

El dijous 11 de desembre de 2014 vam tenir una nova edició del #trinxat gironí on el tema del debat va ser la dansa. La reconeguda ballarina i coreògrafa Sol Picó va estar amb nosaltres i ens va desvetllar tots els detalls de la seva apassionant vida que consisteix en una lluita constant per sobreviure en el dur món de les arts escèniques. Un bon nombre de #trinxat-residents locals i d’altres demarcacions Josep ComasMeius FerrésCristina ValentíMiquel DuranXevi MontoyaJoan Castillo i Xavier Menduiña; i moltes cares noves Laura Iglesias activista cultural, Mun Bau de WuWant, Elena Masó  i Neus Masó d’Impàs Dansa, Almudena Nula de l’Editorial Barcanova, Clara Castillo historiadora, Mercè Sibina periodista, Samuel Colomer realitzador audiovisual, Manel Poch Investigador de la UdG, Ginesta Ferrer ballarina, Júlia Mora terapeuta, Juan Maiz d’Excellence Life, Joan Gou, Rosa Duran de Punt de benvinguda i Mariona Sagarra cantant.

Des de petita, la seva mare li va inculcar la passió pel ballet. Això la va portar a deixar el seu poble natal, Alcoi, on havia après ballet clàssic, per anar a València on, en paral·lel al seu desenvolupament com a ballarina, va fer els estudis d’Informació i Turisme. Després se’n va anar a l’Institut del Teatre a Barcelona on li van dir que estava massa grassa per entrar-hi tot i pesar només 45 quilos. El seu esperit incansable no la va fer defallir i no va abandonar el seu propòsit de convertir-se en ballarina.

Al cap d’un temps va anar a París on va començar la seva aventura a l’estranger. Les dificultats eren moltes i sempre treia quelcom per poder sobreviure, com ara treballant en un hotel a París com a recepcionista gràcies a haver estudiat turisme. El boom com artista arribà quan li va tocar fer una substitució d’una ballarina en una companyia de dansa estrangera, a partir d’aquí li van començar a a sortir més oportunitats.

La seva creativitat es va destapar el dia en què per primera vegada li van demanar que coreografiès. En aquell moment es va adonar que, a més de ballar, li apassionava crear coreografies.

Ara fa 20 anys es va animar a crear la seva pròpia companyia i Bogotà va ser la seva experiència internacional. Ara, amb la distància, ho recorda amb humor però les peripècies d’aquest viatge van ser de pel·lícula. En arribar a l’aeroport, els van rebre militars joves carregats amb grans metralletes en una època en què el conflicte amb la guerrilla era ben latent. Les persones que els havien de recollir no arribaven. Les hores passaven i ningú apareixia així que van haver de fer nit a l’aeroport amb la idea d‘agafar un vol de tornada l’endemà, pensant que tot havia estat un engany.Quan es van despertar, van sentir a la ràdio que parlaven d’ells i es van adonar que havia passat alguna cosa: el xòfer que els havia de recollir havia anat a l’aeroport acompanyat de tres senyoretes. Tots quatre estaven tan animats i concentrat en altres coses –més que no pas en la carretera– que van tenir un accident. Finalment, van poder actuar com estava previst.

Segons Sol Picó, la seva professió no és fàcil i depèn en gran mesura de les bones crítiques que tingui cadascuna de les noves creacions. Ens va explicar que ella comença a fer moviments fins que al cap d’uns dies li surt quelcom i que anota en una llibreta. Es tracta de molta improvisació i proves. La creació d’un espectacle només és una part, després ve el pas de mirar a quin lloc es pot distribuir el que s’ha creat.

De les seves gires pel món ens va comentar que Àsia és el continent del divertiment, on són capaços de veure un de l’espectacle menjant pipes, de pujar a l’escenari per agafar un mòbil, etcètera.

La seva reflexió de tota aquesta aventura és que la seva feina és efímera. Tot i així, ha tingut la força suficient per ser capaç de ballar embarassada i d’acabar un espectacle fins al final a pesar de lesionar-se en el mateix.

En el torn de preguntes se li va demanar com es viu un fracàs. Ella va respondre que ho passes molt malament i especialment li succeïa al principi quan tenia crítiques molt dures perquè no entenien el que feia. A Espanya li criticaven els espectacles mentre que a Alemanya o Itàlia era tot al contrari. Ens va recordar que cada actuació és una incertesa.

Se li va demanar què pensa de l’educació artística a les escoles catalanes. Va respondre que sempre hi ha bones paraules dels dirigents polítics però realment no es fa pràcticament res.

Creu que el fet que aquí hi hagi menys afició a la dansa que en altres llocs es deu a la falta de promoció. Després de la molta feina que hi ha per muntar un espectacle i que hi assisteixi poca gent és una gran decepció i més quan saps que hi ha gent que hi aniria però no hi ha anat perquè no se n’ha assabentat.

El torn de preguntes es va animar i els assistents van expressar les seves opinions. Es va dir que el públic no sap què es trobarà quan va a veure un espectacle. L’opinió és que es fa poc a Espanya per donar a conèixer la dansa. Va sorgir la idea que estaria molt bé que les companyies portessin teloners tal com es fa amb els espectacles musicals. Es va dir que els professors de dansa s’haurien d’adaptar segons les edats de l’alumnat, en uns casos caldria ser menys exigents i en d’altres més, perquè l’important és enamorar en comptes d’exigir. Perquè siguis un bon ballarí no vol dir que siguis un gran comunicador (pedagog).

Se li va preguntar sobre com idea els títols dels espectacles i ens va respondre que és el que menys li preocupa i que sempre acaben sortint de la cosa més absurda però sempre amb un sentit, de manera espontània, sense pensar massa.

Ens va comentar que ella normalment treballa amb dramaturgs.

Finalment se li va demanar com és que combina dansa amb música en directe. Ens va dir que és una cosa molt important i que li ve de quan sentia a tocar piano des de la barra on estava i també perquè a Alcoi és molt típic les bandes de música.

Va ser una gran vetllada, on vam conèixer una mica més del panorama de les arts escèniques, encara força desconegut en el nostre país.

Sobre l'autor

Deixa una resposta

Categoríes

Twitter

#Barcelona #Girona #trinxat bon estiu bon trinxat catalunya Catalunya Ràdio Comunicació cuina cultura Descobrir Catalunya educació esade ESCACC espiritualitat Everest final Frederic Ximeno Fundació Bofill Genís Roca innovació Jaume Gomà Jorge Wagensberg Jose Antonio Donaire Laura Borràs lideratge Macníficos música passió periodisme política Ramon Viñas Reus sapiens SegundaMano trinxatdeluxe turisme UNESCO URV Vicens Vives

Arxius